Recordem: Demà a la Verneda… Amb la UE no tenim futur!
20/05/2014
Recordem que demà tindrà lloc al Centre Cívic Sant Martí l’acte Amb la UE no tenim futur.
L’argumentari és ben simple, però us en fem cinc cèntims.
El país que somies no és possible dins la UE
Un marc jurídic que reconegui el dret d’autodeterminació.
La Unió Europea no reconeix el dret d’autodeterminació de cap part dels seus estats membres. En aquest sentit, actua amb la mateixa lògica d’estat que els seus membres. Quanta democràcia resisteix la UE? Almenys no la suficient com per deixar decidir els seus pobles.
Un exemple d’aquesta manca de reconeixement i de la por a la decisió democràtica dels pobles és el cas escocès. Fin i tot en aquest cas, en què hi ha convocat un referèndum sobre la independència legal i acordat entre les dues parts, la UE s’ha negat a establir unes regles clares per saber què passaria amb la pertinència a la Unió d’una Escòcia independent.
En cap cas la Unió Europea intercedirà perquè els Països Catalans puguem exercir plenament un dret que ella no reconeix a cap dels seus pobles sense estat. I cal recordar que el dret d’autodeterminació no és compatible amb un pacte entre les parts que negui que el poble es pugui pronunciar a favor o en contra de la independència.
Poder impedir legalment que especulin amb el nostre territori.
L’especulació sobre el nostre territori té moltes causes i moltes cares. D’una banda, la voracitat del capitalisme mafiós autòcton i la corrupció política. De l’altra, l’interès del capitalisme financer europeu per a fer negoci via crèdit amb el sector de la construcció als Països Catalans., la pressió dels residents comunitaris del centre i nord d’Europa per comprar propietats assequibles per a ells i la pressió que exerceix la indústria turística.
Per poder fer front a aquesta especulació i destrucció del territori són necessàries mesures tant de caràcter intern com de caràcter extern. Entre les darreres, hi hauria d’haver la limitació de la lliure circulació de capitals i els condicionants a l’adquisició de propietats dels residents comunitaris. Aquestes mesures xoquen frontalment amb el principi de lliure circulació a la Unió Europea, i el qu persegueixen va en contra dels interessos que defensa la UE.
Ensorrar els murs que separen rics de pobres, nord de sud.
En 20 anys, més de 20.000 immigrants han mort a les fronteres de la Unió Europea intentant fugir de la misèria. A la unió hi ha més de 250 camps d’internament per a persones estrangeres. Desenes de milers de persones hi estan tancades sense haver fet cap delicte pel sol fet de ser estrangers de països empobrits.
Malgrat la retòrica de la integració, a la Unió Europea la segregació social està plenament present a les ciutats. Coma mostra, els esclats violents a El Ejido (2000), París (2005), o Londres (2011). Poblacions pobres expulsades dels seus barris, reconvertits en barris per a nous rics. Serveis de primera i serveis de segona.
Davant això, La Unió Europea ha decidit adoptar una política de duresa. Perseguir i negar drets als immigrants, reprimir el diferent, criminalitzar la pobresa. Així és com pretén frenar el creixement de l’extrema dreta, aplicant les seves polítiques.
Que els i les treballadores puguem continuar guanyant drets.
La unió Europea imposa un nova concepció neoliberal del treball: la transformació del treball estable en treball precari. Des del 1977, en què l’acomiadament es pagava a 60 dies per any treballat, fins el 2014, en què es paga com a molt a 20 dies, han estat dècades de pèrdua de drets laborals als Països Catalans.
En mercat únic no ha suposat una generalització de la riquesa i del treball, sinó que ha generat una alta competència entre les diferents economies de la unió Europea per abaratir la mà d’obra i optar oer un model de devaluació de salaris com a forma de competir a nivell mundial. Tractats com el de Maastricht, o el de Lisboa, i els diferents directives de desregulació i flexibilitat laboral, han anat construint aquest model europeu de precarietat i retallada de drets per a la immensa majoria de les poblacions treballadores d’Europa.
La UE és a dia d’avui el lloc del primer món on s’estan destruint més llocs de treball, i molts d’aquests no es regeneraran. La política de devaluació salarial està afectant greument el poder adquisitiu de les classes populars.
Que les infraestructures no ens passin per sobre.
El mercat comú europeu necessita grans infraestructures per a moure ràpidament, i de manera barata, les mercaderies.
Les grans infraestructures de caràcter europeu que es projecten als Països Catalans no estan pensades ni per articular el país internament ni per a articular el mercat intern. Bàsicament estan pensades per a satisfer grans objectius del capitalisme europeu com la mobilitat de mercaderies o l’exportació d’energia , i per reforçar el paper de dependència i subordinació econòmica de la perifèria europea.
El projecte d’esdevenir una plataforma logística – el nou mantra de les nostres burgesies locals-, suposa continuar amb la terciarització i desindustrialització. Les infraestructures han d’estar al servei d’una economia productiva i autocentrada i no podem posar en risc el medi ambient i el territori per una cursa embogida de competitivitat que no condueix enlloc.
Tenir sobirania alimentaria i pagesia amb futur.
La sobirania alimentària ha de ser, juntament amb la sobirania política i econòmica, un dels puntals del nostre futur col·lectiu. Sense pagesia no hi ha sobirania alimentària. No podem aspirar a un model d’indústria agroalimentària sense pagesos. Per a que hi hagi llauradors cal garantir els drets dels treballadors de la terra. Cal promoure l’accés a terres, aigua i llavors. Cal prioritzar l’ús agrícola de terres de conreu, protegint-les de l’especulació. Cal prioritzar els circuïts curts de comercialització i posar fi a pràctiques de dúmping. I finalment, cal garantir que els preus agrícoles reflecteixen el valor real i que no estan pervertits per situacions de mercat dominants ni intermediaris abusius. Tot això que ens sembla de justícia va actualment en direcció contrària a les polítiques agràrie si econòmiques de la Unió Europea
Democràcia: Que mane la gent i no els interessos econòmics.
Les institucions europees no responen ni tan sols als mínims democràtics de les actuals democràcies liberals. Cap poder és d’elecció directa per part de la ciutadania, i l’anomenat Parlament Europeu és una assemblea consultiva amb unes funcions molt limitades.
Una de les institucions amb més poder de la Ue és el Banc Central Europeu. Aquesta institució funciona de manera autònoma, sense cap tipus de control polític, tot i se una de les institucions que determina d’una manera més directa la nostra vida.
L’entramat de poder de la Unió, allò que coneixem com a “Brussel·les”, és un terreny adobat per a l’acció dels lobbys econòmics de les grans empreses multinacionals i els grans bancs. Aquests lobbys inverteixen més de 120 milions d’euros cada any en accions per fer valdre els seus interessos en la legislació europea.
Les portes giratòries també funcionen a la UE. Els polítics passen de l’europarlament o de al Comissió al sector privat, i viceversa, de la mateixa manera que ho fan ministres i consellers.
Tot aquest dèficit democràtic de la UE es veu agreujat per una absoluta opacitat i manca d’accés de la ciutadania a la informació dels mecanismes de funcionament de les institucions i òrgans de poder de la UE.
Que la llum, el gas i l’aigua tornin a ser patrimoni públic.
A finals dels 90, seguint les directives europees, l’estat espanyol va privatitzar el mercat elèctric espanyol. La privatització de les companyies elèctriques, des de las generació, transport, distribució fins la comercialització, es va fer com en la majoria de privatitzacions, amb gran opacitat i obrint portes giratòries de la política als consells d’administració.
L’efecte que es deia que es cercava amb aquesta privatització ar fer un mercat més competitiu. Això, seguint la lògica que el neoliberalisme diu que s’ha de seguir., hauria suposat abaratir preus, millorar la gestió i el servei. No ha estat així, l’augment del preu de la llum els darrers 10 anys, per exemple, ha estat espectacular, generalitzant-se el fenomen de la pobresa energètica i els talls de subministrament d’aigua i llum a cada vegada més i més famílies, mentre les empreses energètiques continuen guanyant grans sumes de diners, que en comptes de revertir en la població, acaben enriquint les butxaques d’uns quants i alimentant operacions especulatives i de saqueig arreu del planeta, complint el que era, de fet l’objectiu de les privatitzacions dictades per la UE: crear grans companyies energètiques multinacionals depredadores que competissin a nivell global, no garantir cap dret dels ciutadans a l’accés a aquests serveis bàsics.
Que totes les llengües tinguin els mateixos drets.
Hi ha uns 40 milions de persones a la Unió Europea que utilitzem llengües sense estat, La Unió Europea només reconeix com a oficials aquelles que als estats on es parlen també gaudeixen plenament d’aquesta condició. Com és sabut, gairebé cap de les llengües de les nacions sense estat no té aquest reconeixement.
Així doncs, la UE no ofereix a la pràctica cap marc legal que reconegui els drets lingüístics de tots els catalanoparlants. La Carta Europea de les Llengües Minoritzades no és una directiva de la Unió Europea, sinó del Consell d’Europa, que han signat 47 estats del continent. Però aquesta Carta a l’hora de la veritat és paper mullat.
No ens podem dirigir a les institucions de la UE en la nostra llengua, ni tenir-hi cap comunicació legal ni oficial. La nostra llengua és vetada també en institucions com el Parlament Europeu..
No hi ha cap obligació d’oferir ensenyament en la llengua del territori, no hi ha cap obligació de garantir canals de televisió o de ràdio a emissores que puguin emetre a tots els territoris on es parla una llengua. Els parlants d’una mateixa llengua tenen drets diferents segons el territori del domini lingüístic en què viuen. El cas del català potser n’és l’exemple més clar.
Una universitat per a tothom i al servei de la gent.
Des de l’adopció de l’Estratègia de Lisboa de la UE, les universitats europees estan patint un seguit de canvis en la direcció neoliberal. Els òrgans de govern tendeixen a disminuir la representació democràtica i augmentar el pes de les empreses, ara amb poder de decisió sobre qüestions pressupostàries a través dels Consells Socials. S’han reduït les despeses considerades com a no productives -les carreres i recerca sense rendiment econòmic-. S’ha implantat un model competitiu, en què les universitats de la UE lluiten per aconseguir inversions i projectes.
A la pràctica això no ha suposat una major qualitat de les universitats, com se’ns havia venut, sinó tot el contrari. el desplaçament de la qualificació dels graus als màsters i postgraus ha provocat que l’ensenyament universitari introdueixi desigualtats segons la renda. els preus de les matrícules s’han multiplicat fins per 3 en la darrera dècada. El Pla bolonya i l’excel·lència universitària imposada a cops de porra per una govern “progressista” s’ha quedat en això.
No ser ni la mà d’obra barata ni el balneari d’Europa; no haver de pagar un deute que nosaltres no hem contret, poder nacionalitzar la banca i no rescatar-la amb els nostre diners perquè segueixi actuant sense cap control; prioritzar la inversió en educació i sanitat públiques i universals i no permetre que esdevinguin un privilegi d’una minoria…
TOT AIXÒ AMB LA UNIÓ EUROPEA NO ÉS POSSIBLE!
L’argumentari és ben simple, però us en fem cinc cèntims.
El país que somies no és possible dins la UE
Un marc jurídic que reconegui el dret d’autodeterminació.
La Unió Europea no reconeix el dret d’autodeterminació de cap part dels seus estats membres. En aquest sentit, actua amb la mateixa lògica d’estat que els seus membres. Quanta democràcia resisteix la UE? Almenys no la suficient com per deixar decidir els seus pobles.
Un exemple d’aquesta manca de reconeixement i de la por a la decisió democràtica dels pobles és el cas escocès. Fin i tot en aquest cas, en què hi ha convocat un referèndum sobre la independència legal i acordat entre les dues parts, la UE s’ha negat a establir unes regles clares per saber què passaria amb la pertinència a la Unió d’una Escòcia independent.
En cap cas la Unió Europea intercedirà perquè els Països Catalans puguem exercir plenament un dret que ella no reconeix a cap dels seus pobles sense estat. I cal recordar que el dret d’autodeterminació no és compatible amb un pacte entre les parts que negui que el poble es pugui pronunciar a favor o en contra de la independència.
Poder impedir legalment que especulin amb el nostre territori.
L’especulació sobre el nostre territori té moltes causes i moltes cares. D’una banda, la voracitat del capitalisme mafiós autòcton i la corrupció política. De l’altra, l’interès del capitalisme financer europeu per a fer negoci via crèdit amb el sector de la construcció als Països Catalans., la pressió dels residents comunitaris del centre i nord d’Europa per comprar propietats assequibles per a ells i la pressió que exerceix la indústria turística.
Per poder fer front a aquesta especulació i destrucció del territori són necessàries mesures tant de caràcter intern com de caràcter extern. Entre les darreres, hi hauria d’haver la limitació de la lliure circulació de capitals i els condicionants a l’adquisició de propietats dels residents comunitaris. Aquestes mesures xoquen frontalment amb el principi de lliure circulació a la Unió Europea, i el qu persegueixen va en contra dels interessos que defensa la UE.
Ensorrar els murs que separen rics de pobres, nord de sud.
En 20 anys, més de 20.000 immigrants han mort a les fronteres de la Unió Europea intentant fugir de la misèria. A la unió hi ha més de 250 camps d’internament per a persones estrangeres. Desenes de milers de persones hi estan tancades sense haver fet cap delicte pel sol fet de ser estrangers de països empobrits.
Malgrat la retòrica de la integració, a la Unió Europea la segregació social està plenament present a les ciutats. Coma mostra, els esclats violents a El Ejido (2000), París (2005), o Londres (2011). Poblacions pobres expulsades dels seus barris, reconvertits en barris per a nous rics. Serveis de primera i serveis de segona.
Davant això, La Unió Europea ha decidit adoptar una política de duresa. Perseguir i negar drets als immigrants, reprimir el diferent, criminalitzar la pobresa. Així és com pretén frenar el creixement de l’extrema dreta, aplicant les seves polítiques.
Que els i les treballadores puguem continuar guanyant drets.
La unió Europea imposa un nova concepció neoliberal del treball: la transformació del treball estable en treball precari. Des del 1977, en què l’acomiadament es pagava a 60 dies per any treballat, fins el 2014, en què es paga com a molt a 20 dies, han estat dècades de pèrdua de drets laborals als Països Catalans.
En mercat únic no ha suposat una generalització de la riquesa i del treball, sinó que ha generat una alta competència entre les diferents economies de la unió Europea per abaratir la mà d’obra i optar oer un model de devaluació de salaris com a forma de competir a nivell mundial. Tractats com el de Maastricht, o el de Lisboa, i els diferents directives de desregulació i flexibilitat laboral, han anat construint aquest model europeu de precarietat i retallada de drets per a la immensa majoria de les poblacions treballadores d’Europa.
La UE és a dia d’avui el lloc del primer món on s’estan destruint més llocs de treball, i molts d’aquests no es regeneraran. La política de devaluació salarial està afectant greument el poder adquisitiu de les classes populars.
Que les infraestructures no ens passin per sobre.
El mercat comú europeu necessita grans infraestructures per a moure ràpidament, i de manera barata, les mercaderies.
Les grans infraestructures de caràcter europeu que es projecten als Països Catalans no estan pensades ni per articular el país internament ni per a articular el mercat intern. Bàsicament estan pensades per a satisfer grans objectius del capitalisme europeu com la mobilitat de mercaderies o l’exportació d’energia , i per reforçar el paper de dependència i subordinació econòmica de la perifèria europea.
El projecte d’esdevenir una plataforma logística – el nou mantra de les nostres burgesies locals-, suposa continuar amb la terciarització i desindustrialització. Les infraestructures han d’estar al servei d’una economia productiva i autocentrada i no podem posar en risc el medi ambient i el territori per una cursa embogida de competitivitat que no condueix enlloc.
Tenir sobirania alimentaria i pagesia amb futur.
La sobirania alimentària ha de ser, juntament amb la sobirania política i econòmica, un dels puntals del nostre futur col·lectiu. Sense pagesia no hi ha sobirania alimentària. No podem aspirar a un model d’indústria agroalimentària sense pagesos. Per a que hi hagi llauradors cal garantir els drets dels treballadors de la terra. Cal promoure l’accés a terres, aigua i llavors. Cal prioritzar l’ús agrícola de terres de conreu, protegint-les de l’especulació. Cal prioritzar els circuïts curts de comercialització i posar fi a pràctiques de dúmping. I finalment, cal garantir que els preus agrícoles reflecteixen el valor real i que no estan pervertits per situacions de mercat dominants ni intermediaris abusius. Tot això que ens sembla de justícia va actualment en direcció contrària a les polítiques agràrie si econòmiques de la Unió Europea
Democràcia: Que mane la gent i no els interessos econòmics.
Les institucions europees no responen ni tan sols als mínims democràtics de les actuals democràcies liberals. Cap poder és d’elecció directa per part de la ciutadania, i l’anomenat Parlament Europeu és una assemblea consultiva amb unes funcions molt limitades.
Una de les institucions amb més poder de la Ue és el Banc Central Europeu. Aquesta institució funciona de manera autònoma, sense cap tipus de control polític, tot i se una de les institucions que determina d’una manera més directa la nostra vida.
L’entramat de poder de la Unió, allò que coneixem com a “Brussel·les”, és un terreny adobat per a l’acció dels lobbys econòmics de les grans empreses multinacionals i els grans bancs. Aquests lobbys inverteixen més de 120 milions d’euros cada any en accions per fer valdre els seus interessos en la legislació europea.
Les portes giratòries també funcionen a la UE. Els polítics passen de l’europarlament o de al Comissió al sector privat, i viceversa, de la mateixa manera que ho fan ministres i consellers.
Tot aquest dèficit democràtic de la UE es veu agreujat per una absoluta opacitat i manca d’accés de la ciutadania a la informació dels mecanismes de funcionament de les institucions i òrgans de poder de la UE.
Que la llum, el gas i l’aigua tornin a ser patrimoni públic.
A finals dels 90, seguint les directives europees, l’estat espanyol va privatitzar el mercat elèctric espanyol. La privatització de les companyies elèctriques, des de las generació, transport, distribució fins la comercialització, es va fer com en la majoria de privatitzacions, amb gran opacitat i obrint portes giratòries de la política als consells d’administració.
L’efecte que es deia que es cercava amb aquesta privatització ar fer un mercat més competitiu. Això, seguint la lògica que el neoliberalisme diu que s’ha de seguir., hauria suposat abaratir preus, millorar la gestió i el servei. No ha estat així, l’augment del preu de la llum els darrers 10 anys, per exemple, ha estat espectacular, generalitzant-se el fenomen de la pobresa energètica i els talls de subministrament d’aigua i llum a cada vegada més i més famílies, mentre les empreses energètiques continuen guanyant grans sumes de diners, que en comptes de revertir en la població, acaben enriquint les butxaques d’uns quants i alimentant operacions especulatives i de saqueig arreu del planeta, complint el que era, de fet l’objectiu de les privatitzacions dictades per la UE: crear grans companyies energètiques multinacionals depredadores que competissin a nivell global, no garantir cap dret dels ciutadans a l’accés a aquests serveis bàsics.
Que totes les llengües tinguin els mateixos drets.
Hi ha uns 40 milions de persones a la Unió Europea que utilitzem llengües sense estat, La Unió Europea només reconeix com a oficials aquelles que als estats on es parlen també gaudeixen plenament d’aquesta condició. Com és sabut, gairebé cap de les llengües de les nacions sense estat no té aquest reconeixement.
Així doncs, la UE no ofereix a la pràctica cap marc legal que reconegui els drets lingüístics de tots els catalanoparlants. La Carta Europea de les Llengües Minoritzades no és una directiva de la Unió Europea, sinó del Consell d’Europa, que han signat 47 estats del continent. Però aquesta Carta a l’hora de la veritat és paper mullat.
No ens podem dirigir a les institucions de la UE en la nostra llengua, ni tenir-hi cap comunicació legal ni oficial. La nostra llengua és vetada també en institucions com el Parlament Europeu..
No hi ha cap obligació d’oferir ensenyament en la llengua del territori, no hi ha cap obligació de garantir canals de televisió o de ràdio a emissores que puguin emetre a tots els territoris on es parla una llengua. Els parlants d’una mateixa llengua tenen drets diferents segons el territori del domini lingüístic en què viuen. El cas del català potser n’és l’exemple més clar.
Una universitat per a tothom i al servei de la gent.
Des de l’adopció de l’Estratègia de Lisboa de la UE, les universitats europees estan patint un seguit de canvis en la direcció neoliberal. Els òrgans de govern tendeixen a disminuir la representació democràtica i augmentar el pes de les empreses, ara amb poder de decisió sobre qüestions pressupostàries a través dels Consells Socials. S’han reduït les despeses considerades com a no productives -les carreres i recerca sense rendiment econòmic-. S’ha implantat un model competitiu, en què les universitats de la UE lluiten per aconseguir inversions i projectes.
A la pràctica això no ha suposat una major qualitat de les universitats, com se’ns havia venut, sinó tot el contrari. el desplaçament de la qualificació dels graus als màsters i postgraus ha provocat que l’ensenyament universitari introdueixi desigualtats segons la renda. els preus de les matrícules s’han multiplicat fins per 3 en la darrera dècada. El Pla bolonya i l’excel·lència universitària imposada a cops de porra per una govern “progressista” s’ha quedat en això.
No ser ni la mà d’obra barata ni el balneari d’Europa; no haver de pagar un deute que nosaltres no hem contret, poder nacionalitzar la banca i no rescatar-la amb els nostre diners perquè segueixi actuant sense cap control; prioritzar la inversió en educació i sanitat públiques i universals i no permetre que esdevinguin un privilegi d’una minoria…
TOT AIXÒ AMB LA UNIÓ EUROPEA NO ÉS POSSIBLE!