Opinió de la CUP Sant Martí després de l'assemblea oberta del 15 de juliol.

Entre el grup de monges abillades amb l’hàbit; alguns esgrimint-los a crits que marxessin i, majoritàriament, reivindicant el dret veïnal a donar un ús públic a la plaça; nenes i nenes jugant, fent per allà al mig bombolles de sabó, la claror de la tarda... de vegades semblava tot plegat l’episodi d’una pel·lícula italiana.
L’arrabassament d’alguns(es); no deixant parlar en algun torn —a aquell a qui les monges havien ajudat, la primerapersona que va sortir a parlar— envestint-hi en contra quasi a punt de linxament, ens va fer veritable angúnia.
També que es digués: “Vejam ara qui ens portaran!”: al·ludint persones amb problemàtica social... i excloent-los d’entrada.
D’altra banda, sembla que tant l’arxiprestat com elles mateixes, la congregació —tot i la laïcitat de què diuen que provenen— no hagin parat atenció d’allà on es volen instal·lar: tot i la història eminentment industrial, obrera, laica, del barri.
I és ben veritat que el barri, l’entorn, és de les veïnes que hi viuen i que han de poder decidir elles l’ús que s’hi ha de donar.

Uns dies més endavant l'Arquebisbat de Barcelona va aturar l'endarrocament.