Article allotjat a Poblenou.org sobre l'impacte del turisme i l'urbanisme en la idenytitat col·lectiva del Poblenou. Per Albert Martín, sociòleg i co-portaveu de la CUP Barcelona.

Les transformacions urbanes dels darrers 25 anys al Poblenou constitueixen un combinat de mutacions físiques i simbòliques que estan resultant ser massa violentes per a ser digerides per a l’imaginari de qualsevol barri. Són transformacions de la fisonomia física, però també dels estils de vida, de treball i de comerç que se’n desprenen, i ara, més que mai, de turisme.

Primer, el disseny i execució urbanística dels diferents plans i infraestructures (22@, Fòrum, Diagonal Mar, o Vila Olímpica) van ignorar la dimensió social i popular del Poblenou. I segon, l’ocupació dels espais de trobada i passeig per part de l’hostaleria i la restauració, massificant-los de turistes i impedint del seu gaudiment al veïnat. Entre les actuacions urbanístiques i el canvi d’usos orientat al turisme s’està erosionant de forma preocupant, ja no el patrimoni històric, sinó l’imaginari i la identitat col·lectiva del veïnat, que és més greu i més difícil d’apreciar.

La identitat col·lectiva és l’assegurança per a la cohesió social de les comunitats

Els processos pels quals un grup arriba a identificar-se amb el seu entorn depèn en gran part de “l’evolució històrica del grup” i del “propi entorn”. Aquests processos socials generen un sentiment de continuïtat temporal bàsic per a la definició de la identitat social urbana, en aquest cas obrera i poblenovina. El sociòleg Jean Stoetzel teoritzava que en la mesura en que un grup es senti històricament lligat a un determinat entorn (o barri) serà capaç de definir-se en base a aquesta història comú i diferenciar-se d’altres grups que no comparteixen el mateix “passat ambiental” o “memòria col·lectiva” [1]. És mitjançant aquest procés que s’assegura la prevalença i la transmissió d’aquesta identitat a generacions futures.

Però fa l’efecte que aquests processos socials no hagin estat ni molt menys una prioritat a considerar, i ni molt menys preservar, a l’hora de dissenyar la revitalització del Poblenou. L’antropòleg Manuel Delgado reflexionava que “sembla que tant s’hi valgui que la ciutat perdi la memòria i assumeixi convertir-se en un enorme espai sense passió” [2]. En aquest sentit, Horacio Capel deia que resulta curiós com les úniques polítiques encarades a augmentar la “diversificació i barreja social” es detecten en àrees tradicionalment treballadores, que ara veuen substituïda la seva composició social per classes socials mitges i altes (p.e. la Barceloneta, el Born, Poblenou (Vila Olímpica, Diagonal Mar, Front Marítim), però no succeeix a la inversa: no es construeix habitatge social en els barris rics, com Sarrià o Pedralbes [3].

“la memòria històrica es va esborrant

poc a poc, generació rere generació″

El passat obrer industrial sembla bandejat i sembla que Barcelona només sigui clàssica i modernista. Mentrestant la memòria històrica d’un barri industrial i obrer es va esborrant poc a poc, generació rere generació. Antigues fàbriques amb alt valor històric o arquitectònic (Cànem, Can Folch, o moltes d’altres que només en queda la xemeneia), el Camp de la Bota indret de repressió feixista, on ara s’hi ubica el recinte del Fòrum o la memòria de les antigues barriades poblenovines de barraques (les que les generacions nascudes als 80’ ja ni imaginen) [4].

És curiós com la política de promoció de Barcelona porta anys proclamant la mediterraneïtat de la ciutat i mostrant com un èxit “la recuperació” del seu litoral marítim al Poblenou “obrint-la al mar”. Malauradament durant moltes dècades, més d’un segle, milers de poblenovines van viure literalment a la platja. A la fi es pot concloure que l’objectiu de les reformes al Poblenou no ha estat embellir la ciutat o el barri, ni dotar-lo d’un look de prestigi, sinó ha estat únicament pensat, com ja deia Miguel de Unamuno el 1928, de cara a la galeria: “Es el defecto de casi todo lo que se hace en Barcelona. Hácese en gran parte, para la galería, para asombrar al forastero”. 

Encara és possible una revitalització del Poblenou sensible amb la història i el veïnat 

Sota els mites de la modernitat i el “progrés” [5] els diferents governs edifiquen un discurs, una publicitat i una legitimitat que cal posar al descobert. S’hauria de contestar per què només es va considerar “progrés” les transformacions urbanístiques que només beneficiaven a empresaris i propietaris del sòl, per què només les metodologies que no feien participar al veïnat el futur del seu barri, o per què només les transformacions que passaven per enderroca ri reedificar i no preservar i revitalitzar. Perquè és de vitalitzar i revitalitzar el Poblenou del que es tracta.

“Per què només es transformava enderrocant

i reedificant i no preservant i revitalitzant?”

A finals de la dècada dels 90’ el psicòleg Sergi Valera [6] realitzava un estudi sobre la identitat social al Poblenou en el que destacava que els elements essencials amb els que s’identificava el veïnat poblenoví eren: (1) la seva composició de classe obrera, (2) la celebració de la Festa Major, (3) un estil de vida similar al que es pot trobar en un poble, i (4) l’activitat quotidiana de “ramblejar”. A data de 2015 es pot concloure que el Poblenou ha viscut (1) un procés de substitució social en el que el veïnat de classe treballadora ha estat expulsat o impossibilitat de emancipar-se al mateix barri i s’ha atret a nou veïnat de classe mitja i alta; (2) un debilitament o encasellament de l’associacionisme que promovia la preparació i celebració de la Festa Major, que a conseqüència d’aquesta substitució social la festa és criticada per gran part d’aquest nou veïnat no sensible amb la història del barri; (3) un esquarterament de les principals vies de passeig i transport (Pere IV, Sant Joan de Malta) i els espais de trobada (carrers i carrerons de zones d’habitatges baixos), que ha trencat amb la dinàmica comunitària “de poble” del Poblenou; i (4) una modificació del “ramblejar”, ja que s’està produint un progressiu canvi d’orientació dels usos i serveis que s’ofereixen des dels negocis de la Rambla, tant per necessitat com per preu és una oferta més dirigida al turista que al veïnat (hotels, bars de copes, restaurants i terrasses).

Seguint aquestes premisses, la identificació amb el Poblenou corre greu perill de supervivència si tenim en compte aquestes reurbanitzacions patides des de l’inici de la dècada dels 90’. Les transformacions urbanístiques del Poblenou no han estat sensibles ni amb la història obrera ni amb el patrimoni i els usos espacials i simbòlics històrics del barri, ans al contrari, els han menystingut sinó esborrat. En la reurbanització del Poblenou no s’han plantejat les potencialitats d’un barri obrer i industrial preservat i rehabilitat, com el Berlín Oest dels 80’, Berlín Est dels 90’, Lowell (EUA), New Lanark (Escòcia) o Le Creusot i Montceau (França). Barris i ciutats que han conservat i fet insígnia els llocs de memòria col·lectiva obrera.

Aquests exemples han repensat els usos de les antigues fàbriques en direcció pública i popular, i no privada, renovant una mateixa identificació històrica i de classe treballadora del segle XXI. Enlloc de seguir enderrocant i tergiversant indistintament els usos dels espais amb vida o sense, amb història o sense, cal habilitar i fer atractives les zones del Poblenou, abandonades i catalogades “d’obsoletes” per l’Administració (Can Ricart, Ca l’Alier, La Escocesa, Oliva Artés, Ca l’Illa). Poblenou encara té l’oportunitat històrica d’habilitar aquelles fàbriques i recintes industrials que encara queden per a usos públics, preservar els usos dels espais de trobada i passeig o defensar el teixit laboral local supervivent (petit comerç, petits i mitjans tallers). Combatre la turistificació i “barcelonització”, en el sentit més comercial i homogeneïtzador, del Poblenou i preservar i promoure l’atractiu particular industrial i històric del barri. 

___________________________________

[1] Jean Stoetzel, 1970. Psicología Social. Alcoy: Marfil

[2] Manuel Delgado, 2005.Elogi al vianant: del “model Barcelona” a la Barcelona real. Barcelona: Edicions de 1984.

[3] Horacio Capel, 2005.El Modelo Barcelona: un examen crítico. Barcelona: Ediciones del Serbal.

[4] Les barriades de barraques al Poblenou començaven des del Somorrostre, nascut de la immigració produïda amb la Exposició Universal de 1888 ubicat entre la Barceloneta i la fàbrica de Gas Lebon (alçada Bac de Roda). I des d’allà s’estenien fins al riu Besòs, les barriades del Camp de la Bota i el Petit Pequín (aquest ubicat als límits amb Sant Adrià, aixecat per famílies asiàtiques provinents majoritàriament de les Filipines el 1870). També hi havia les barriades d’Icària o de Darrera el Cementiri (confrontants a les línies del tren).

[5] Sobre el mite del “progrés” recomano la lectura de “Mientras no cambien los dioses nada ha cambiado” de Rafael Sánchez Ferlosio.

[6] Sergi Varela, 1997. “Estudio de la relación entre el espacio simbólico urbano y los procesos de identidad social”, a Revista de Psicologia Social, n.12. Barcelona.